Per ieu, caminar a
Barcelona es faire una escorreguda demest leis melhors imatges de l'art
contemporanèu. Evidentament, d'en promier, pòs t'arrestar dins lei galariás d'art nombrosas
que te porgisson un agach nòu sus l'urbanitat.
Aquesta passa la Villa del
Arte Galleries Serge Mendjisky mòstra "La ville au cœur". N-Y descopada
en bendas e reinventada ambé sei buildings, aquò vau lo còp.
Non, a Barcelona son pas
lei galariás que mancan e es important d'intrar dins caduna d'elei per posquer
discutir e confrontar leis agachs.
Es impossible, pasmens, de
mancar pas lei meravilhas visualas dau Centre de Cultura Contemporania de
Barcelona. Sempre d'une qualitat bela e d'escenografias que vos copan lo buf.
Dins la sala bassa, amics cinefius, escrachatz vos dins lei cadieràs mofles dau
cineclub XCentric que prepausa de filmonets d'arts e d'assag ai montatges
audaciós. Dins lo catalòg pòs causir ta seleccion de films mercés a un
ordenardor que bailejas, a ta dispausicion. De notar: quauquei belòias d'Andy
Wharrol.
Lo promier estanci, pessimista,
nègre, mai necessari presenta la colleccion World
Press Photo. De fòtos d'actualitats. L'abans e l'après revolucions de
l'ivern passat. Ambé una soscadissa pregonda sus l'influéncia dei blògs e dei
diaristas modèrns (gramaci per leis explicas placardadas que son d'una
precision granda e la presa de paraula dei pensaires per lo biais de
l'informatic.) Quicha-clau de la mòstra : l'escrich bolega lo mond un còp
de mai dins lo racònte de l'univers e dins son istòria.
Puei, vesèm, au fiu de la
mòstra, d'autrei malurs: lo retrach d'una malauta d'alzheimer seguida en fòtos,
jorn après jorn. Manja dins sei 80 ans. Urosament, son òme la garda a l'ostau.
Un comentari nos pertoca, qu'explica que lei doas minutas per jorn quora la
pren dins sei bracs, e ben, son lei doas minutas que tornarà son esperit. Lo
tendrum de l'autre fa remèdi.
Me diretz: "es de la fòto
veritat, pas cò que nos agrada lo mai en art..." mai vos respondrai que lo cliché jornalistic nos interroga
e a lo meriti de partejar sei visions dau mond.
Segond estanci: cambiament
d'ambient. Un omenatge a "El Paral-lel, 1894-1939". Aqueste grand
barri barcelonés participa a l'evolucion urbana (li tornam) dau mond
contemporanèu e europenc. La mòstra, aquò es magic, comenca per un grand
panoramic cinematografic en tres D. Se passejam ambé lo pòble catalan.
Casquetas. Canotiers. Trepadors. Tramways. Tabat. Terrassa dei cafés.
Espantanta escenografia!
Puei ven lo temps deis estanquets,
dei cabarets, dei bordèus (tot un ensems es reservat au sex a la papà,
preservatius en gomas, prostituidas d'a passa-temps, vaselinas e prostituits,
ostaus coquins.) Un pianolà te jòga de cancons popularias: operetas catalanas,
vaudevilas... La mòstra se politiza. "En Barcelona hay un café de
revolucionarios, y le llaman La tranquillidad" titola lo jornau
"l'Estampa" de 1934. Crisis dins lo barri. La dròga se fa dura. Lei
revistas presentan la mort que se parteja ai taulas dei polidei joventas
assetadas. "Ensumant la mort". La mai famosa d'aquelei caricaturas
sembla: "L'auca de la mort" de Ricard Opisso dins lo jornau
"L'Esquella de la Torratxa". Dessenh nègre nègre. Sabèm pas s'es de
la prevencion o de la caricatura... Enrique Mistral (de la familha de?..) signa en 1925, dins
"Los Bajos Fondos de Barcelona" un article que se ditz: "las drogas malditas".
Pinturas de Roig, Canals,
Picasso, Urgell sus leis estanquets ai cambas leugieras. Ven puei la mòda de la
pantomina dins lo barri (me fa pensar a l'òbra bela de l'amic Barsotti sus lo
cabaret occitan, cabaret occitan que va influénciar Catalonha). Ambé l'intrada
en jòc, justament, dei Marsilhés de la tropa Els Onofris: "el seu
repertori, basat en el melodrama de fulleto i d'ambientacio historica, tambe
incloida classics catalans".
De que se congostar. Per
totei leis amorós de la vila.
Lo dise, tornamai:
Barcelona, la traversas a
pes. Barcelona, se traversa ambé leis uelhs.
Bibliografia:
Collectiu, El Paral-lel 1894, 1939, cccb,
Barcelona, 2012.
Barsotti glaudi, Le Music-hall marseillais de 1815 a 1950,
Mesclum, Marseille, 1984.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada