divendres, 3 de gener del 2014

Joseta Kroner, sason 1, capitol 12.


Fin de la corsa perseguida – L’apartament nimesenc – Lo caratge vertadier d’Enric Sauvador.

Lo lop dau leberon, lo Rick Leo, sona lo parèu ambé seis apèus de lume puei,  après un viratge, copat drech per lo dessenh de la montanha que trenca la rota... desapareis !
-Ma maire mon dieu ! S’espanta Joseta, lo vese pas plus dins lo retrò !
-Sariá-ti tombat dins lo vuege ?
E contunhan lo viatge cap a Nimes. Silenciós. De punts d’interrogacion sus la tèsta.
En fach, Rick Leo es restat en arrier. Arrestat per lei condes en motobileta, espantats per la velocitat de son carri dins lo radar. L’arrestan. La corsa perseguida es acabada per èu !
Après l’etilotèst e quauqueis autografs signats ai condés lei mai cultivats, Rick Leo saup ja coma se venjarà.
Dins la carriera Generau Perrier onte resta l’òme de blanc, l’immòble ausmanian sembla a un decòr de tiatre. Lei faciadas minçorletas coma de carton pasta fan coma un aganta-l’uelh : en reliu sus lo davant, platas en arrier. Au dedins, lei cortinas rojas dei fenèstras afortisson lo roge dei tometas au sòu. Tablèus roges de corridà. Dessenhs d’Edith Pons, discs de Pépé Linarés,  Nimes es un país ambé sei personatges. Defòra lei  nauts-parlaires  comerciaus dau centre vila braman de cançons de Christmas en american que te balhan lo raca-vòmi. Joseta dormirà dins la mezzanine quora Carles  Corteson (es lo nom d’Enric Sauvador) roncarà dins son liech doas plaças. 
Abans de s'empalhar... Lo vaquí davant son mirau. Amb un coton se leva lo fonds de tencha marronàs que li fa la pèu maurela. L’òme, pron efeminat se cònta a Joseta...



12. Fin de la course poursuite – L’appartement nîmois – Le vrai visage d’Henri Salvador.
Rick Léo, le loup du Lubéron, appelle le duo de ses appels de phare, après un virage, coupé droit pas le dessin de la montagne qui tranche la route, il disparaît.
-Oh ! Mon dieu ! S’étonne Josette, je ne le vois plus dans le rétro !
-Serait-il tombé dans le vide ?
Et ils continuent le voyage vers Nîmes. Silencieux. Des points d’interrogation sur la tête.
En fait, Rick Léo est resté derrière. Arrêté par les condés en mobylette, énervés par la vitesse de sa voiture dans le radar. Ils l’arrêtent. La course poursuite s’achève ici pour lui !
Après l’éthylotest et quelques autographes signés aux poulets les plus cultivés, Rick Léo sait déjà comment il se vengera.  
Dans la rue Général Perrier où habite l’homme en blanc, l’immeuble haussmannien ressemble à un décor de théâtre. Les façades minces comme du carton font comme un trompe-l’œil : en relief sur le devant, plates en arrière. A l’intérieur, les rideaux rouges des fenêtres renforcent le rouge des tomettes par terre. Tableaux rouges de corrida. Dessins d’Edith Pons, disques de Pépé Linarés, Nîmes est un pays avec ses personnages. L’ensemble de la pièce est un musée, un mausolée consacré à nos plus grandes stars de variété. Dehors, les hauts parleurs de la cité chantent des chansons de Christmas en américain qui te donnent envie de vomir. Josette dormira dans la mezzanine quand Charles Courteson (c’est le nom d’Henri Salvador) ronflera dans son lit matrimonial.
Avant de se coucher… Le voilà devant son miroir. Il enlève son fond de teint marron qui lui fait la peau brune. L’homme, assez efféminé, se raconte à Josette…