dilluns, 30 de maig del 2022

La Ròca Dei Gabians 10

Capítol 10

 Lo reiaume de Tambolina

Se i aguèt jamai un rei sus tèrra un monarca podènt se creire presat de sei pòbles, gause dire que fuguèt Tomàs Promier, rei de Tambolina. Regnèt pas que cinc mes e mieja, mai pendent aquelei cinc mes e mieja, coneguèt totei lei doçors que la reiautat es susceptibla de procurar a una arma sensibla e a un estomac arroinat. Cada matin tota la populacion de l’illa se recampava per anar en còrs prene de sei nòvas e s’informar coma aviá passat la nuech. Èra a quau devinhariá e prevendriá sei mendres desirs. Son gardamanjar se regorgava de provisions de totei menas : lei pèças de caçum, èran servadas per sa taula. Totei lei jorns, en se desrevelhant, empassava un grand culheràs de farineta de gròs blat qu’òm li servissiá dins son liech. Una ora puei, òm li servissiá tres ò quatre astadetas d’aucelons qu’èran coma tant de bolas de graissas que li fondavan dins la garganta. Dinava a miegjorn, gostava a quatre oras e s’empalhava jamai sensa sopar. »

— N’i a pron ! Pron ! çò diguèt Macabuòu, que son estomac bramava fam ; aquelei detalhs me geinan.

— Inumans ! s’escridèt Cambajon en sarrant la cencha de sei braias.

— I anem ! çò diguèt Mascaret.

— Copètz pas la paraula ! Laissatz charrar Legoff ! s’escridèron leis autrei dròlles.

Perseguiguèt Legoff :

— Dins la jornada, mai d’un còp, totei lei foncionnaris dau reiaume se recampèron sota sei fenèstras, e aquí, per lo divertir e lo faire cacalassar, executèron de gigas nacionalas que mon àvi pecaire gausava se ne’n congostar, tot risènt sus son balcon. Ensajaviam de li esparnhar tot lassige de còrs e d’esperit. Sortissiá pas qu’en palanquin. Deis afaires publics, se passaviam de ne’n parlar davant eu ; aviá de ministres que bracejavan davant lo trabalh, aquò bastava.

» Podiam esperar que quauquei setmanas d’una reiautat tant suava e tant e tant norrissenta bastarián per l’adobar e lo tornariá metre a nòu. E be ! nani. Aviá bèu dormir, manjar e pas ren a faire, s’encapriçava dins un estat de magritge espaventable que corfendiá sei subjèctes. Quora lo vesián passejar dins son palanquin, mai jaune que lo lemon, ateunit coma un lapin vuejat, sei caratges se perlongavan d’una auna, e semblavan pas contents contents.

» Foguèt solament au bot dau quatren mes que comencèt a se repatinar. Ansin doncas, aprofiechèt lèu lèu, e Tomàs lo bèu espeliguèt un còp de mai sota la corona de Tomàs Promier. Semblava que mai se fasiá gròs, e mai l’amor de sei pòbles creissiá. Aquel amor coneiguèt pas plus d’empachas a partir dau moment onte creguèron veire que lo sobeiran gitava de ventre e virava a la graissa. Podiá plus metre lo nas defòra sens èstre subran envelopat per una chorma assetada de l’agachar e de tocar Sa Majestat Reiala. Lei partidas mai grasolhetas de son còrs èran mai que mai l’objècte d’una inspeccion particulara, e totei manifestavan per mila galejadas la satisfaccion qu’estimavan de possedar un rei tant grasset.

» Pensatz ben qu’aquelei demostracions ninòïas lo flatavan tant e tant que li donavan una nauta opinion d’èu. En s’espinchant ambe suenh tant lo fisic coma lo morau, èra gaire espantat de se veire assetat sus un tròne, s’i sentissiá mens desplaçat e mai d’aise que dins leis gàbias de la Bellone. Mercés a l’instruccion que li avián porgit, li fauguèt pas mai de uech jorns per ausir la lenga dau país e per la charrar tant correntament coma lo bas breton. Li agradava de visitar sei serviciaus, tombava en cò d’elei a l’imprevista, e, coma per faire lume sus sei besonhs, se convidava volentiers a beure amb elei amb un gòt de ratafia. Aqueleis excellents sauvatges, qu’aviá pres un temps per de manjaires de carn umana, lei portava totei dins son còr, lei sonava seis enfants, lei trobava polits. Sonjava pas a leis ensenhar e se prometiá, au contrari, de respectar seis amablas ignoràncias. La civilizacion d’Oceania li semblava pron suffisènta, e cranhissiá, en i tocant, de la corrompre en plaça de la melhorar. Viviá en patz, anava a son aise dau matin fins au ser, e s’endormissiá jamai sensa se dire que tot anava per lo mielhs dins lo reiaume de Tambolina.

» Un ser, après sopar, aguèt l’idèa bauja de jutjar d’esperèu coma la polícia èra facha dins seis estats. Pensava tanben qu’abans de s’empalhar, una passejadeta ajudariá a la digestion. Se recubriguèt dins son mantèu de plumas d’aucèus e sortiguèt d’un biais misteriós de son palais. Lo cèu èra sensa luna e sens estèlas ; aquò sornejava coma dins un forn. Per riscar pas de se rompre lo còu, se prenguèt a virar e revirar dins lei barris abitats, marchant au pas de ronda e se donant lo mai bèl espectacle que se posquèsse veire : aqueu d’un monarca que se derraba ai delicis de la cort per faire patrolha e velhar en persona a la seguretat publica. Aqueu dever dei bèus simplament complit, e que complissiá per lo promier còp, l’arborava a sei pròpris uelhs, se dobtava pas mai que foguèt nascut per lo mestier de Rei.

»  Dormissiá l’illa  tota, lei borgés totei de Tambolina roncavan coma de baudufas d’Alemanha dins sei tubanèus d’aumarina e de joncs trenats. Coma constava que l’òrdre regnava dins sa capitala, mai que lei carrieras e lei crosieras laissavan benlèu a desirar sota lo rapòrt de la calada e dei reverbèrs, se disposava a s’entornar, pas maucontent de sa virada, quand subran, en passant pròche d’un tubanèu isolat, ausiguèt un bruch de votz que partissiá dau dedins e que li faguèt l’esfiech d’un fòrt charivari. Dins aqueu concèrt de votz que quielavan, n’aviá una clafida d’aspror, que senhorejava totei leis autras, e que reconeguèt tot d’una : èra aquela d’un que se disiá Quinquina, sauvatge dangeirós, un tròç de capon, e cap dau partit popular. Reconeissiá tanben la votz de Bibi-Lolon, son favorit, son Benjamin, un joine sauvatge d’un naturau amistadós e tendre, e qu’encarissiá d’entre totei, tant per lo suau de sa convèrsa coma per la delicadesa de sei sentiments e de sei biais doç. Calèt, e peguèt son aurelha contra la paret, curiós de ben saupre de que virava.

» — Vos dise, ieu, qu’es lèst e qu’a pas plus ren de ganhar ! cridava Quinquina d’un biais violent.

— Aquí mon vejaire, disiá Bibi-Lolon d’un biais suau.

— Es pas aqueu dei ministres, apondiá una tresenca votz. Lo paupèron de matin tre son levar, e s’avisan que i a de partidas fèblas, un còp de mai.

— De partidas fèblas ! bramava Quinquina. Aquí lei ministres ! Reconéisse ben aquí seis astúcias e sei galavarditges ! Cercan a nos endormir, per poder puei s’adjudicar lei morcèus mai finòts. Se òm lei cresiá, se òm lei laissava faire, sobrariá pas que leis òssas per nosautres, e encara après que ne’n aurián chucat la mesolha.

— Fòra lei ministres ! s’escridèron a l’encòp un vintenat de votz amenaçantas, tant ben que Tomàs Legoff auriá poscut creire qu’aviá gaire quitat sa patria.

— Es temps de ne’n finir, ara ! tornèt prene Quinquina en aplicant contra la paret un violent còp de punh que creseguèt esquichar lo nas de mon grand. Que l’aguèsson fach rei, ben : èra lo mejan mai segur de l’empastar e de lo metre en bòna carn ; pron dei sacrificis. Rena lo pòble, se tiba d’esperar lo pòble, ne’n vòu per son argent lo pòble. Fau que la ceremonia se tenga deman ; se que non, siáu ieu que vos dise, i aurà de bruch dins Tambolina.

— Aquò marcha ! a deman ! s’escridèron totei lei sauvatges.

E l’un d’entre elei d’apondre sota forma de soscadissa :

— Vaquí segurament lo tròç mai bèu qu’aurem servit dins nòstrei pichòts acamps.

— Fai pas tot, çò diguèt l’amable Bibi-Lolon, a queta sauça lo metrem ?

— Pas cap de sauça ! rebiquèt Quinquina d’un biais que rompava cort tota discutida. A l’aste, e mai que mai pas tròp cuech ! I velharai. Es ben entendut qu’aqueste còp lo pòble serà pas enganat, engarçat, escarnit coma l’es estat soventei fes. Lo temps es plus onte lo pòble, tibat sota la jòta vergonhosa d’una aristocracia galavarda, acampava a plat ventre lei sòbras de la taula dei grands ! L’ora de la justicia es enfin venguda, lo pòble coneís sei drechs, tot palís, tot s’escafa davant la majestat dau pòble, e, coma siáu ieu que lo represente, tene per ieu lo morcèu dei melhors.

» Una pretencion tant exorbitanta aguènt aigrejat quauquei bosins :

» — De qué vos planhissètz ? çò demandèt dins un marrit cacalàs : cadun de vos auriá-ti pas un morcèu de rei ?

» Aquela atròça bofonada apasimèt lei maucontents, e sesilha fuguèt levada coma bramavan totei d’un solet còr : A deman ! a deman !

» Tomàs 1er aviá plus de gota de sang dins lei venas. Pauc desirós d’onorar de sa preséncia la ceremonia que deviá se debanar lo lendeman, lampèt, gratèt camin, e abrivèt cap a la platja. Au moment d’afrontar de novèus junis e d’asards novèus, ben que sapièsse desenant a de que se ne’n téner sus lo desinteressament de sei subjèctes, posquèt pas s’empachar de donar de regret a.n aquela illa de Tambolina ont aviá passat de tant bòneis oradas. Que ne’n siá permés a son felen de li tornar aquí un piós omenatge ! Après cinc mes e mieja de rèine, s’enanèt coma èra vengut, lei mans vuejas e la consiéncia neta. E mai aguèt pas la pensada de carrejar amb eu la caissa de l’Estat ò lei diamants de la corona. Se despolhèt de son mantèu de plumas, lei jitèt sus la grava en signe d’abdicacion, e levèt la camba per montar dins un barquet, quora sentiguèt una manassa que tombava sus son espatla… »

 Aquí Legoff s’interrompèt e calèt un briu. L’esmai èra a son comble. Serián totei estats logats dins la pèu de Tomàs 1er, cadun d’entrelei auriá sentit aquela larga man tombar sus son espatla, qu’aguèsson pas èstats mai frenissènts. Jamai lo Marquonet s’èra vist a una tant pariera fèsta. Mascaret parlava pas plus de s’enanar, e Macabuòu s’escondiá pas que la pauma de sucre d’òrdi èra pròche de li escapar. Après s’èstre caressat lo menton ambe gentum, après aver laissat tombar sus Macabuòu un agach a lo faire rintrar sota tèrra, eu, totei seis ors e son grand òncle, Legòff tornèt prene lo cors de son epopèia meravilhosa.