divendres, 22 de maig del 2020

Dins ton jardin dei sentors


Dins ton  jardin dei sentors respira lo cat. Son còr dins lo còs dei parets blancas fa lo tifa-tafa de ton ostau.  Pichòt còr que pallèva son pelhatge tigrat. Lo cat ven d’un país de teulissas caudas e s’escond dins un jardin pròche,  vesin, que conéisses  pas, qu’es pas lo tieu mai qu’as pas causit per eu mai qu’eu a causit per mielhs s’amagar.  Lei teulisssas son son país e entendes sa dança sus la làupia de sanha. Ton cat Totoro a una vision melhora que non pas Google Imatge, una vision dau cèu que tòrnan gelós lei merlets qu’an crenta de sei dents ponchudas. Ton jardinet dei sentors basta pas per lo cat pasmens s’entòrna au tieu per lo manjar, s’entòrna au tieu  per lo dormir, es d’acòrd pasmens ambe lo recapte que i as causit. Òïe !  s’amaga dins un autre jardin d’odors per te faire biscar lo Matagòt. Cat trobat sensa colier. Car, coma, tu, refusa d’èstre dins la proprietat ò l’apartenéncia de quauqu’un ò de quicòm. T’inquietes pas tornarà ; tei parets son sa carn, l’as ja dich, lei pòrtas coma de cambas se plegan per eu, lei catonièras esventran lei pòrtas, lei fenèstras son seis uelhs, e la calor dei teulissas ròsas e dei cossins e dau radassier respiran sa calor. Tifa-tafa. Tifa-tafa. Vives en cò de ton cat. Seràs sempre lo benvengut e mai se te quita la jornada ò la nuech cauda per lo jardin vesin, te dise que te tornarà!


Car ton jardin es Melinda, es ton illa perduda e l’auberga de Maria. As capitat (èra ton projècte) de trobar dins la garriga agradenca lo meme blu dei contravents, la secaressa dei rocàs onte se quilhan leis ipomèas. La cauç blancarassa caça la calor l’estiu. Lo maset provençau a tot estudiat. Siás dins sa ròca en escalier, siás dins sa pregondor terrencosa,  onte tot es fach per la frescor. Lo lume ie rintra, precís l’ivèrn quora lei fuèlhas tòmban per te porgir la calor necessària. L’ostau bastit dins la tèrra e la ròca a son secret per manténer son microclimat d’un biais saberut mai innocent.

 J., aqueu que te mostrèt lo camin de Melinda en 2008, quora veguèt lei mosaïcas de ton sòu, te contèt que veniá dei promiers imigrats italians de Nimes, ton ostau. Fin dau sègle 19. La signatura d’una istòria sociala que preses tant. Valiá lo còp d’èstre crompat lo Maset dei Tres Fònts.

Venes de plantar lo rosier Ronsard que caressa puei esposa ja la pòrta blua dau fons de la cort de seis àrpias que ie grafinhan l’esquina de fusta. Puei tot es en penda, es pas normau, es pas logic, es pas simetric, es pas geometric, es coma tu, ton ostau, ton jardin, fin finala, coma ton esperit bordelic e ton esquina plegada e ton còs torçut. Aquel ostau, aqueu jardin, aquel ostau-jardin es tu.  Mai l’ostau-jardin se tanca, s’impausa coma una evidéncia. Es pas l’ostau David que poluís de sei teulissas planas e blancas e qu’empacha lei aucèus de nisar. Nani. Es un ostau evident, racionau, eficaç dau temps passat que tòrna bèu lo present. I a un bassin en escalier clafit de tèrra onte grandisson lei lantanas arange de l’estiu, la ferigola pas talhada tota espelofida, un pauc punk avisa-te, de floretas violètas que sabe pas son nom que lo cat s’i escampa dessús qu’aquò lo cotiga e quora s’entòrna, se s’entòrna, t’arriba ambe de petalas sus lei parpèlas-parpalhon.

I  a la taula de maubre raubada a un estanquet perdut sus la rota d’Usés. Se disiá La Beguda, degun ne’n voliá pas plus d’aquel estanquet onte restavan lei ratapenadas. Una nuech t’an prestat una 4L que sentissiá fòrt lo chin de caça e as raubat una taula e quatre cadieras per lo jardin d’odors ; per enrichir l’arma anciana de ton endrech.

 Lo cabanon de guingòï. Un jorn lo pintre venguèt, gachèt tei còntravents e te diguèt : « aquela mena de blu existís pas plus. Fa partida d’una mescladissa d’a passat-temps ». Ieu, dise qu’es benlèu de blu graulenc coma aime de dire dei batèus e dei parets de Miegterranha qu’ai rescontrats dins  mei viatges  blus en Italia, blus en Corsega,  blus en Grècia, blus viatges a Mitilèna-Lesbòs, blus ostalets dei pescaires de Melinda. E lei blavas catalanas de Seta, lei blus morres de pòrc dau Grau-dau-Rei , aqueu blu pur dei trabalhaires de la mar. Respònsa de Normand dau pintre. Benlèu òc, benlèu non. Es un blu sensa promèssa. Un blu saberut mai innocent. Es la riquessa principala dau jardin dei sentors.

 Au debut, voliás n’en faire un membre d’escritura d’aqueu cabanon d’aquí. Una idèa de borgés. Paure colhon que siás. Es quauqua ren de practic que ven dau monde ancian e suau que comprenes, qu’aprivadas coma lo temps ven, pauc-cha-pauc. Un endrech onte dormisson lei martèus clavelats, lei clavèus martelats, lei pinças pinçadas a de clavèus, leis arrosadors rovilhats arrapats a de cròcs dins un rebaladís onte t’ensucas e onte creses que siás grand, lo sabon negre per solatjar lei lemoniers de sei canilhas tancat dins una boita de consèrva a la reclama anciana, de causas que cresiás per lei vièlhs penjan totei sus la paret pratica traucada de mila traucs per susprendre lei causas. Aquelei causas servisson. Lo paire diguèt : Òu !  lo destruses pas lo cababon, fau sempre una cabana per recaptar seis aisinas. Lo temps ie dona rason. Una rèssa, de la tèrra dins una saca, un lume que dèu datar de l’anciana guèrra avans lo coronús-virat, un lume arange florit tanben de la guèrra dau disco contra lo rock, siáu pas estat lo promier de restar aquí, leis estajants, cadun son epòca i an laissat sei marcas. D’escobas, una colleccion de ferrats de bordilhas, un que se lèva per lo bèc d’una pedala, un que se dubrís per leis aurelhas, un qu’a perdut son capèu. E una aficha traucada de Foscao,  e una boita iabonbanania, e una boita de ciratge negre ambe un negre que negreja dessús, un negre dei bregas rojas que sembla làs de cantar de jazz dins la jaça. Una epòca dins lo cabanon.

Parlas quasi dau paradís e mai lo paradís ie creses pas. Darrier lo jardin dei sentors, se tròba ton maset-batèu ormejat sus una mar de teulissas. Lei teulissas de la vila d’Agradà e sei cloquiers tibats coma de masts. Un batèu qu’espèra pas qu’una causa per quitar sei sèt còlas e lei jorns de bèus temps, après la segonda èrsa, quora la vista se farà mai clara,  s’escampar dins la mar onte rèsta La Maire.

dilluns, 20 d’abril del 2020

Envòu

Ven lo jorn d’envòu. La douçor dau solèu trauca l’aiganha. Agacha, ela,  aquelei teulissas que dessenhan la ciutat dei bastiments crestians coma una vièlha carteta postala francesa. Tot semba fòrt e poderós. Lo blau dau cèu. La porpra deis uelhs macats e lei nívols dau matin.

Es una vièlha filha d’interior. Una domaisèla dau cada jorn. Vida clausa mai agradiva. S’entestardís a faire tornamai lei memei gèstes. Lei memei pas. Pren de còps que i a lo freg dins lo jardin d’odors.

Puei tòrna conquistar, crentosa, la toalha, lo bufet dei flors passidas, tòrna descubrir lo lume dei pampalhetas e dau capèu roge e seis imatges de bovina que fa virar d’aise-d’aise coma un vira-vira a l’entorn de l’ampola. Vira-vira dau buòu negre dins son plan. Lassa d’aquela corsa, acaba sa sieta.

S’acontenta sempre dau meme dejunar, dau meme dinnar,  dau meme sopar, assetada aquí au mitan d’aqueleis objèctes que ne’n coneís cada gran, cada reliu per lei tocar, lei niflar e lei careçar sempre. Qué podèm faire mai quand s’acostumam ansin ? De còps que i a, meton la musica. De còps que i a, la meton pas.

Lei jornadas d’ivèrn començan dins una nuech pregonda. Se derrevelha avans lo monde. Espèra, agrovada, aquí, pròche de la pòrta que vògon ben ie parlar.

Mai montan pas sei votz uei. La vendràn pas visitar uei. Fai ren. Farà sa jornada sens elei. Se recapta sensa relambi dins son monde de penequets perlongats e de teletas sensa fin. A en òdi lei saleis e marrideis olors. Cultiva una adiccion e una atraccion per l’aiga de javèu e lo linge propret.

Jòga amb aqueu capèu de futre, que, per son odor de cuèr e de susor ie rampèla un quauqu’un envolat que la veniá fòrça visitar, aquí. Benlèu que viviá amb  ela dins aquel ostau ?  Alora, vira-revira, comença a faire de lòngs pas davans la fenèstra  que dubrís sus la terrassa e s’empega tot d’una lo caratge contra lo doble vitratge, susprèsa per son  pròpri rebat, bufa de redonds de tubiera que salisson la vitra.   Oblida ja  que s’amusava ambe lo capèu. Oblida lèu. Passa lèu a quicòm mai.

Aperalin pòu veire, aperamont pòu devinhar ; s’avisa d’aqueu peçuc de teulissas, aquelei vièlhs campanaus, lo vièlh campèstre en fàcia empachat per l’elevacion d’una paret de betum, lei sèt còlas au luenh, segurament la mar, darrier.  S’espanta, urosa, d’aqueu parèu d’esquiròus (Sénher e Dòna) que jògan a l’equilibrista sus lo fiu electric negre. Ressauta de còps que ia, soleta e perduda dins sei pensadas. Presa a la leca de sei pantais. Avisa !

Li agradan lei libres de Pòcha  roges sus l’espessor, tant polidament arrengueirats ambe tant d’autres, coma un camp de tulipas. Se quilha au mai naut de la bibliotèca giganta per agantar lei obratges mai malaisats e seis odors de fuèlhas rossejadas. S’escranca au sòu lo libre e s’estraça. Aquela a pas cap de biais ; ie fan lo repròche soventei fes mai venon pas pron per la visitar per la cridar de tròp. Lo tuert dau libre l’espaventa, s’amaga darrier lo radassier. Coma se crei ! Qunta comèdia !

Dau temps n’a pas la nocion. Au vonvon dau motor, s’empega la vitra un còp de mai. Devinha lo bolegadís de la carriera. Oblida lèu.

 Passa a quicòm mai. Seguís de seis uelhs, longtemps, la mosca, que, coma ela, voudriá s’escapar de son interior.

Dança sus lei taulas. S’endormís dins son jornau. Un còp de mai, fa sa teleta. Un còp  de mai, cabuça.

Un jorn, un badaire partiguèt en laissant la pòrta dubèrta. L’auriam degut retenir.  Auriam degut anticipar. Coma esclatada d’una bofigassa, sa tèsta s’ensolheièt vertadierament. A. Mai èra pas desagradiu aquò !

 Dança ò marcha plan planet dins aquela cort que vesiá en vitrinas. Aquí siam ben.  La calor te caressa. Plantas e èrbas te cotigan. Cacalassa. Se sospren.  Quand ie parlavan lei badaires, respondiá jamai. La disián muda. Diga ? Podriá parlar ?

Se quilha sus un aubre. Qu’aquò’s simple, fin finala. Auriá fach aquò tota sa vida, auriá estonat degun. Ben, tanben, saup pas. A pas fòrça de memòria. Es pas qu’instinctiva. Sa soplesa l’espanta. Se quilha, resquilha amondaut sus la caminèia. Marcha en arrier sus lo  cledís car pòu pas anar de l’avans. Arribada sus lo peçuc de teulissas. Coma s’èran de tometas rojas e jaunas, de fach. Aquò crama dessota. Li agrada aquela douçor cauda. Contunia sa marcha. Se contunia, es segur, serà fòra de son territòri.

Subran un esbleugiment. Un esbleugiment l’avugla.

Dempuei, l’an plus vista lei badaires. L’an perduda. Dison tot bèu jut, quora parlan : « Es acabat. Ne’n volèm plus au nòstre. Qu’aquò’s triste. Siam calucs de nos estacar a de bèstias ansin… »

Ven lo jorn d’envòu. La douçor dau solèu trauca l’aiganha. Agacha, ela,  aquelei teulissas que dessenhan la ciutat dei bastiments crestians coma una vièlha carteta postala francesa. Tot semba fòrt e poderós. Lo blau dau cèu. La porpra deis uelhs macats e lei nívols dau matin.