dissabte, 14 de juliol del 2018

La ròca dei Gabians 3




...restava au cabeç de son miston...

Capítol dos

Jòias e dolors
Lei personas qu’an conegut d’un biais intim Sr e Na Enric pendent lei promièreis annadas de l’union se fan glòria d’aver vist de pròche un urós maridatge. Aquelei dos jovents, ben nascuts totei dos, avián porgit en verquiera pas que jovença e amor, jovença onèsta e amor franc que s’apuèjava au bel èime.  Coma avián traversat gaiament lei jorns marrits, aquelei marrits jorns que siam susprés de regretar de còp que i a quora sabèm quant nos costejan lei bòns, avián introdusit pauc-a-cha-pauc lo ben-aise e lo ben-èstre au dedins de sei tendresas mutualas. Ai qualitats amablas que leis avián ajudats a se passar dei dons de la fortuna, ajustavan l’un coma l’autre lei qualitats seriosas que servisson a lei meritar.
Promier, emplegat dins un deis ostaus mai considerables de París, lo jove marit aviá poscut s’establir sus lo sieu compte puei. Èra laboriós, actiu, intelligent.
De son caire, la joventa s’encargava de la mitat de la vida comuna ambe coratge e gaubi. Es lo prètz dau maridatge aquò ; es una associacion lo maridatge : coma comprene lo bonaür e la dignitat d’una femna quora la redusèm d’èstre pas qu’un objècte de luxe dins son ostau ?  Aguesson plantat cavilha dins la realitat, Sr e Na Enric se mostravan fisèus ai polidei passions qu’èran estadas lei fèstas de la pauretat. Coma va pensavan, la riquèssa èra pas la tòca finala de l’astrada. Lo suenh deis interèsts positivus avián pas abaissat l’arma. Tot fasiá boqueta, avián de drollets polidonets, tres drolletons, polidons coma lo jorn, e qu’escarissián. Pecaire ! èran aquelei blondinets que devián temptar lo malaür.
Acabèt pas sei sièis ans, que l’ainat, qu’aviá creissut coma un regiton, paliguèt, s’entussiguèt, se languiguèt, durant quauquei jorns e moriguèt. Te dise pas la dolor dau paire e de la maire : bota, qué dire de mai ? Se fau absoludament que lo bonaür se pague aiçabàs, segur que l’avián pagat lo dèute, e èra permés de creire que l’astrada gelosa aviá pas plus ren de demandar.
Pasmens, doas annadas puei, lo segond pichon s’amorcèt coma son fraire ainat. Coma acabèt l’atge de sei sièis ans, lo vegueriam s’estraiar, eu tanben, e un còp de mai la sciéncia e la tendresa fuguèron despoderadas : defuntèt, fasènt boqueta, lei braç arrapats au còu de son paire. Dei tres adorats, sobrava pas que lo Marquonet.
Ensajem ara de se representar la terror creissenta d’aqueleis infortunats, quora lo caganís se sarrava dau moment fatau onte lei dos autres èran èstats meissonats ! Jutjem de l’espaventa quora tornèron veire lei promiers simptòmas de la consompcion ! Se passissiá Marc coma la flor que manca d’aiga ; abrivava lo mau. Avián abenat la lista dei metges famós e sabián pas plus vèrs quau se virar.
Òr, i aviá dins la mema carriera onte restavan un metge pron escur, mai que, per èstre pas un prince de la sciéncia, s’èra pasmens aquitat d’una reputacion bòna de saber e de drechura. L’arma en desbranda, pensèron an eu. Venguèt lèu lo metge : l’auriás pas remarcat aquel òme doç, tristós, se lo caratge, emai respirava la bontat, teniá pas que la beutat dins l’uelh coma la pregondor de son regard. Escotèt lo racònte dei gents, mai d’un còp romput per lei lagremas e lei senglòts, coma veniá d’examinar lo dròlle, gardèt un silenci pantaiaire.
-     -  Dòna, çò diguèt fin finala, sabe au mond un solet metge, un solet, ausissètz ? que posca sauvar lo fiu vòstre.
-       - Quau ? Digatz son nom ! s’escridèt  la maire esperduda.
-       - Siáu pas ieu, rebiquèt lo metge. Aqueu que parle es lo mèstre de totei. Urós aqueu que pòu, de luenh, li derrabar un secret. Va fau dire, es an eu promier que lei malauts devrián s’adrèiçar, e la màger part s’enanan franc de l’aver consultat.
-       - Anem, sénher, son nom, son adrèiça ? L’anam sonar.
-       - Perdriatz la pena vòstra : se desplaça pas jamai e s’es pas jamai bolegat per degun. Lei tèstas coronadas son obligadas de l’anar cercar d’esperelei ; mai grands ò pichons, aculhís ambe bontat egala aquelei que se venon gitar dins sei braç.
-       - A ! s’escridèt Na Enric, l’anarai trobar, emai fuguèsse au bot dau mond.
-       -Partissètz doncas, dòna, diguèt lo metge amb autoritat. Esperetz pas deman ; partissètz uei, dins una orada. Aqueu metge, es la natura ; anatz li fisar lo fiu vòstre. Responde pas de sa garison ; mai afortisse ieu, se rèsta aquí, dins un an au mai tard, aurà retrobat sei dos fraires. Levatz-lo a l’existéncia que lo tua, lèu-lèu. Menatz-lo luenh de París, au bòrd de la mar, dins quauque vilatge ignorat de Bretanha ò Normandia.  Donatz-li l’espaci, lo grand èr, lo solèu, lei grandeis espandidas. Acostumatz sei pès a córrer sus la grava ; que son còs se banhe de sau de l’ocean. Tre que sei fòrças tornaràn nàisser, laissatz-lo s’escapar e galopar en libertat coma un polin dins la sèuva. Leis enfants, gramaci ! son nombrós sus lei còstas nòstras ; que se mèscle a sei diablariás e se retbale amb elei sus la plaja. Mesuretz pas lo vin ò la pluèia per eu. Que mange e dormisca a discrecion. Pas de potingas, pas de medecinas. La natura ne’n saup mai que non pas la Facultat ; fa de miracles esperela.
S’enanèt aquí dessús.
Na Enric aviá ausit parlat de Poliguen ; una de seis amigas i aviá passat la darnièra sason d’estiu. Dins la serada dau meme jorn, s’enanava per Nantas per lo trin. S’arrestava a Gueranda dins la tòca de cambiar de veitura, e, una ora puei, arribava dins lo pichon pòrt onte la vida e la mòrt s’anavan disputir son dròlle.
Fuguèt la vida que l’emportèt. Quauquei setmanas puei, coma una planta que se lanhava a l’ombra dins una tèrra paura, e que, carrejeda au miegjorn dins una tèrra norrisènta se drèiça una còp mai e promet de flors a la sason venènta, Marc reviscolava ja.
Ja la saba reviscolada aviá començat son òbra misteriosa ; cresiam la veire virar e revirar  sota lo teissut de la pèu que tornava prene sa soplesa, sa frescor e sa transparéncia. Lei bocas avián pas plus lo pallitge que sembla sonar lo bais de l’amor. Leis uelhs s’esclairavan de lusors subranas ; lei gautas se coloravan e se tenchuravan d’un ròse tendre, coma au solèu tremont, lei nèus dei glaciers. Na Enric renaissiá, ela tanben.
« Quau m’aguèsse dich, çò escriguèt a son marit, que podriáu un còp de mai me sentir coma una maire urosa ? Sembla que lo cèu, en me lo tornant, m’aja tornat leis dos autres. Tòrnan viure an eu, e lo potoneje pas sensa lei sentir totei tres sus mon còr. »
Aviá poscut s’escapar de París, lo paire, au començament de la convalescéncia. Èra pas restat que quauquei jorns au Poliguen, mai aviá quichat dins sei braç son fiu ressuscitat, e aquelei jorns bastavan per li tornar familhar lo paisatge onte restavan leis èstres qu’aimava. Es un bel adociment ai rigors de l’abséncia que de conéisser lo recanton de la tèrra onte restan aquelei que nos son cars : lei seguissèm a cada pas que fan, lei vesèm viure, vivèm amb elei. Quaquei mes puei, lo Marquonet èra en possession de son existéncia : aviá complit son òbra, la natura.
« Es pas plus un drollet, es un diable, escriviá Na Enric a la començança dau mes d’agost. Vesèm pas qu’eu, ausissèm pas qu’eu sus lo pòrt. Es la jòia, lo bruch, lo moviment dau vilatge onte, i a quauquei mes d’aquò, èra pas qu’un objècte de pietat. Marcha pas, corrís pas, vòla. Manja pas, devòra. Sentissèm fins au revolum de son peu lo bolhiment de la vida. Manda, sensa relambi, braias, blodas, bordequins. A la letra, es en ropilhas ; dau Poliguen fins au Borg de Batz, la còsta es pavesada de sei fons de braias. Coma me creiràs ? i a pas plus que l’espectacle la mar que capite a lo redusir e a l’apasimar.  Es verai que la mar lo pivèla. Coma se retira, ven triste ; coma s’entòrna, pica dei mans e la sona ambe de noms de tendresa. L’aima la mar coma se compreniá qu’es ben ela que l’a sauvat. Pas ren de dire, pas ren de mai ; mai lo conéisses son pantais ? Basta pas per eu, lo continent. Anar sus la mar, aquí son ambicion. Es pas vengut de matin m’anonciar d’un èr de triomfle que lo paire Lambinet, lo nòstre òste, consentissiá de lo prendre amb eu dins sa chalopa e a lo menar a la pesca ? Ieu tanben, aime l’ocean, mai, rai se passe per un mostre d’ingratituda, tot en l’aimant, lo cranhisse. Ai significat a sénher ton fiu de se contentar dau planchier dei vacas e de pas s’avisar de pausar un solet pè dins una barca, e mai aquela barca fuguèsse amarrada au cai, restariá pas un jorn de mai au Poliguen. Aquí, amic, lo bulletin de la jornada. A l’ora que t’escrive, es cochat, dormís. Avisa-te coma es bèu ! Car lo demòni a la beutat deis àngels. Sa boca es parièra a una miugrana entre-dubèrta. Seis gautas an sota la bronzidura l’esclat velossat d’una persègue madura. La susor perlèja a sei tempes coma de gotas d’aiganha, e lo buf de sei bocas es tant doç, que sembla la respiracion d’una flor. Qué calme ! qué patz ! qué serenitat !...
E de pensar que de tot aquò lo desrevelh va faire un auragan ! »

(De seguir...)
Dessenhs originaus dau Tam. Futre. (c) Lo Tam-Tam, 2018. Drechs reservats.

divendres, 13 de juliol del 2018

Lei Messòrgas 10


Vese Varòt dormilhós quora m’entòrne pròche dau pin pinhon ambe mei collègas per jogar au balon.
Un sera, sens un mòt, me tòrna lo quasèrn coma un eiretatge per disparéisser. Òm tròba son cariòt solet sus una dei tres rasigas. N’i que dison que retbala en vila, lo pèu cort, e que cerca de trabalh. Que pudís pas plus e que sentís pas plus la bièrra. Que dormís pas plus au dedins de la banca. Dison mai que mai que canta pas plus sa cançon orribla.
Lei marridei lengas dison quicòm mai sus sa disparicion : mai es pas mon afaire.
Çò que m’aparten, es de te dire (e es lo plus grand dei secrets, e es lo plus grand dei tresaurs) : deman farai dessenhator.
Sovent mande mei dessenhs per ordenador a mon paire. Un calamar-tigre, un requin-piano, un cranc-canari. Respònd a caduna de meis òbras, sensa relambi. Garde alora lo sovèt de lo retrobar e de viure amb eu a son adrèiça de bòrd de mar ambe ma Maire, s’es d’acòrd e se lei grandei vacanças tenon sei promessas. 

Fin. 

dimecres, 11 de juliol del 2018

Lei Messògas 9


Ma precedenta glòria de carnavau es tombada dins l’amnesia badanta. Pas ren de dire. Deve subir aqueu patiment au cada jorn per obténer reparacion. Es pasmens estranhi, degun se rementa pas que siáu estat lo pintre de la bèla rosèla, degun se rementa pas que siáu estat lo Pirata dei Sèt Còlas.
Puei, un matin tot cambia. Lèva sa punicion, Mamà. Enfin vau descubrir lo contegut de la boita. A costat de ma tartina, burre-chocolat de podra, La Maire lo pausa, aquí, sus la taula, lo tresaur. Me ditz, regde :
- Pas tròp lèu. Acaba ton dejunar.
Espèra aquí, a m’agachar mastegar. Te laisses pas atalentar per la temptacion. Tèn-te tranquille. Coma a la corsa d’endurança, pas abrivar au darnier moment. Gardar lo ritme, lo ritme de ma lentosa redempcion. Destaque mon agach de l’objècte. Nutre fàcia a sei silencis. Un solet desbordament e seriá la fin.
Se tòrna embarrar dins sa cambra. Passa d’oradas dins sa cambra mamà, dempuei que trabalha pas plus. La tubèia de sei Fine fa la sèrp sota la pòrta tampada. Ausisse sa votz. Comprene gaire sei mòts. Vibra lo telefonet. Mon paire ? Òc. Comprene lei paralaus claramanent ara. Mamà murmura son pichon nom, ara. Lei laisse ai conversacions d’adultes.
Acabe mon dejunar. Lave la terralha. Amb un cotelàs, ensaje de faire aigre e solevar lo cabucèu de la boita. Grate un pauqueton. Aï ! Se dubrís ! A ieu, Grècia ! A ieu, papà ! A nosautres, lo bonaür per tres ! La fin de l’escòla ! Acabats lei devers ! Adieu-siatz la plaja e sei castelàs ! Ma cabana de rosèlas en palissada ! Alora ? Quant de bilhets ?.. De dollars ? D’èuros ? De… E ? A. Ben. Nani. Decepcion. Adieu-siatz bilhets, adieu-siatz pèças rovilhadas, adieu-siatz Grècia, adieu marin, adieu libertat. Vese… Descubrisse, aquí, davant ieu… bi… mai non… aquò’s pas possible… un vièlh quasernàs porrit, manjat per lo mosit e una mena de mofa verdassa que pudís. Sus la cubèrta, Varòt a pegat una pichòta reproduccion ont es marcat : Madrid, Museo Nacional del Prado, El Toro Mariposa (lo taur parpalhon) d’après lo pintre Francisco de Goya. Signat : V. V coma Varòt. Dins una envelopa de papier, se tròba un gredon-mina mastegat e una gòma tota traucada.
Lo demorant dau quasèrn es clafit de dessenhs que tròbe laidàs. Que vire e que revire. Me siáu batut per aquò ? Ai mentit a Mamà per aquò ? Ai luchat per aquò ? Ont’es l’argent que te vei urós ?
Varòt, lo dessenhator, declina cada pagina sota l’influéncia de Picasso e de son buòu parpalhon : un campanhòu-solèu, un lop-tartuga, una girafa-colòbre, un darbon-limaça, una vaca-sèrp. Mai aquò rapòrta ren. Ren. Es coma lo brolhon de sei cançons. A pas cap de sens.
Siáu maucorat.
Escampe lo quasèrn sus la taula e me vau cochar. Lei lagremas de la nuech an conflat puei pegat meis uelhs au matin.
Pasmens a pas cambiat de plaça, lo quasèrn.
Ma Maire : « n’es acabat lo temps dei bònei resolucions. Pensave qu’aviás après a tot recaptar. As laissat ton rambalh sus la taula. Caraco. Espère que netejaràs tot. »
Beve mon chocolat amar. Vaquí, çò que, misèria, sonave mon tresaur. Dins la lutz, lo fulhete, e coma per magia, li tròbe una cèrta beutat, coma se l’aviam cambiat dins la nuech. Intre, alora, dins una granda fasa d’observacion : coma es facha l’ombra sota lo campanhòu ? La carabessa de la tartuga que sembla sortir de la pagina e que dona una mena de movement, quetei son lei trachs que lo crean ? Lo darbon-limaça sortís d’un trauc de papier : coma fa náisser l’illusion, Varòt ?
Tornarai començar cada jorn fins ai vacanças d’estiu, dins un quasèn a despart, la còpia d’aquelei modèles per oblidar que siáu decebut e qu’aqueu tresaur d’aquí servís a ren.
Puei un sera de junh, rende la boita a Varòt. L’òme m’agacha, pas besonh de parlar. Basta lo dessenh. Aquí la boita, lo gredon-mina, la goma traucada.
Cochat au pè de la tresenca branca, au solèu, Varòt descubrís meis òbras nòvas. Ai capitat de dombdar l’ombra, la tecnica de l’engana-uelh, lo movement, l’illusion. Se meravilha. Son coma disiá Viger mei reinvencions : mei camèus-libellulas, mei girafas-chins-motons, mei pòrcs-lapins. Varòt, amusat, encatat, amaisat, dormís tres jorns sensa se desrevelhar. Se trufan lei Mamàs au debàs de la còla.