dissabte, 14 de setembre del 2013

Lo Grau, Calon, François Truffaut, Doinel, e ieu.

Lo libre abriva la memòria


Lo libre deis edicions Ramsay èra pausat sus la chaminèia de Grau. "Le tene de ma cambra d'enfant, me diguèt, ma maire voliá l'escampar ambé mei posters de Mickael Jackson, de Madonna, de Barbara Streisand". 
Ai de chança d’aguer un collèga coma lo Grau. Perque lo Grau es coma Calon. Es afogat de Truffaut. E que ieu, sensa me n'avisar, siáu estat abalit per Truffaut en Vidèo 2000 puei au Cinèma de Minuit de FR3, e enfin en VHS.
 Promier, Truffaut li siáu anat pichòt perque dins sei films i aviá Dorothée (dins L’Amour en fuite). E que Dorothée trevava mei nuechs e mei dimecres d’après miegjorn. Te trufes pas. Tot fa cultura e avèm l'erotisme que podèm, banasta...

Educacion per l'imatge. Crese que regardave L’enfant Sauvage a la television publica deis annadas 80 (quora fasiá cultura) dins de colors verdas e jaunas d’Antena 2. 



E m’ère identificat an aqueste Victòr.Victòr lo sauvatge. Coma èu : ère l'incomprés. L’incomprés dei cors de recreacions qu’ambé sei blocatges provinciaus imatginave coma una sèuva. Finala, m’auriá agradat de m’escapar dins la forèst coma aqueu pichòt que sabiá la lenga dei valats, dei flors e deis aucèus. Subretot per escapar au mèstre a l’accent ponchut jogat tras que mau per lo realizator.  E l’enveja de viure nus, de me faire possar lo pèu me prusiá fòrça en beure mon Poulain.


Jovent, aprenguère l’amor romantic amb Isabelle Adjani e ma man drecha (mens pesuga qu’una telecomanda d’epòca). Aprenguère l’art dau rastèu dins l’Histoire d’Adèle H.  E es an aqueste moment que m’avisère que l’Amor èra impossible. Ò qu’èra un problèma d’èstre fiu de… per s’amorosir. Mai ère pas lo fiu de… Victor Hugo. Just fiu de … pròf. Sabe pas de qu’es lo mai grèu… M’identificave : L’istòria de Tam T… E Sandrine Savitry sortiguèt ambé Tristan Chouflu, de la cinquenca cinc.
Per clavar sus l’enfáncia, i aguèt aquela operacion greva dins l’espitau dei bònei sòrres (mai perqué ma maire laicarda, m’aviá-ti mandat aicí ?) Lo film dau dimenge de ser, dins l’odor de la compota de pomas e de mon darnier supòt, fuguèt : Vivement Dimanche. Fuguère pivelat per lei cambas de Fanny Ardant dins un negre e blanc tras qu’estetisant, lo biais leugier qu’aviá de contar un crimi m’aviá pivelat.



E enfin, estudiant en Letras Modèrnas e Occitan, puei per preparar lo concors de la FEMIS, per perdre de temps que l’aviáu pas au programa,  legiguère la correspondéncia tota de Truffaut au Livre de Poche (ara agotada), pegat au cagador, pivelat per la larguesa dau personatge e son mestier d’escritura. Èra una excusa per m’evitar de revisar mentre que ma mia de l’epòca recitava tot Rabelas e la Biblia de còr per l’espròva de literatura. « Antoine Doinel… Antoine Doinel… Antoine Doinel », tòrna dire lo personatge principau dins una lònga tirada. Quant de còps me trobère davant mon mirau en dire, coma l’eròï, avans que de trobar l’assegurança que me mancava sus lo camin que me menava a la fac : « Mat Tam… Mat Tam… Mat Tam… » Sensa Truffaut, sensa ma lectura apregondida, benlèu que sariáu escenarista ò pròf d’occitan.  Ara fau « agent de viatge ».



Ma VHS preferida èra aquela de la seria Antoine Doinel. Lo Cinèma de Minuit  intelligent aviá començat per  la difusion d'Antoine et Colette ambé Rosy Varte dins lo ròtle de la maire. 



Un film cortet e autobiografic de François Truffaut. Ambé son doble de Cinèma, lo grand Jean Pierre Léaud (alòr jovenet). Trobave que jogava « jazz ». Sempre en contra-temps. Ambé un don d’improvisacion desvariat. Lo Miles Davis de la comedia, qué ! Son francés ponchut (inconegut au mieu, que semblava an aqueste dau mèstre de Victòr) èra musicau, exotic. M’espantava. M’agradava. M’agradan totei lei Doinel, perque vesèm evoluir lo personatge. E comprenguère mai tard qu’èra èu l’enfant bèu de Les 400 coups (non, es pas un film ambé Clara Morgane, te mesclas).
Ara, siáu preissat me fau partir. La vila d'Agradà es en festa. Lo soleu me sòna. Contunharai mon tèxt mai tard.
De seguir… 

Se siam trobats ambé mei gents dins la vila d’Agradà. Elei que creson que patisse de la solesa, decidiguère de lei menar dins ma bauma secreta. Au restaurant l’Ola, ma cantina, mon nis, mon batèu mieu,  mon « companhs d’abòrd ». Sabe pas s’avètz ja menat vòstrei gents dins d’endrechs que vos son pròpres, d’estanquets, onte fasètz vòstra vida intima e … Enfin brèu…  Dempuei nòu ans que ne’n parle pas, decidiguère de dubrir plan planet lei cortinas sus mon quotidian de pirate. Promier episòdi. Un  quotidian de festa au restaurant l’Ola onte perde meis oras a charrar, a beure, a oblidar l’òbra de mai en mai complicada de l’Agéncia de Viatge. Coma de costuma lo cosinier, mon collèga, mon amic, aviá de tascas de sang sus lo faudau, lo cantaire de flamenco bramava en luòc de cantar, la carriera (que sembla a ren) èra ben ronhosa coma fau. Lo mond me sonavan per mon pichon nom (tot lo restaurant). Tam ! Tam ! Tam ! Un poton Tam ! Coma anam ? Sòrtes aqueste ser ? Aquò rassegurèt ma vièlha maire que siguèsse conegut e pas solet. Au mens dins aqueste luòc. E avèm manjat coma de reis una ensalada amb un uòu mimòsa e de la carn de buòu biò de la manada sabe-pas-que e sei fregidas ostau, una mossa de caramèu, de fromatge blanc ambé de marrons. Mamà èra urosa (doas miejas-botilhas de vin, mai l’avèm ajudada) de conèisser lo jornalista, sa femna, lo grafista e lo restaurator. Pasmens Lo Grau èra absent. Èra a recaptar. A pausar son Ramsay Poche sus la caminèia.
L’idèa de crompar dins aquesta vila se preciza. Luenh de la negror de la Vila-de-Tam ais idèas fascistas. Dins lo soleu de la festa de la vila d’Agradà, mei gents comprenguèron lo bonur d’èstre environat de collègas, de fraires causits per lo còr. Lo vin de taula fuguèt fòrt e nos trabalhèt lo ventre quora lei laissère au parcament.
Lo Grau me sòna. Sus lo camin, m’entòrne a ma critica personala e intima sus Antoine Doinel. Es lo percors d’un òme de l’enfáncia fins a son divòrci. Leis imatges e lei remembres de pelicula me tòrnan forra-borra a cada pas que fau.  Davant lo restaurant asiatic pense a l’episòdi que  Doinel s’amorosís d’una polida japonèsa.  Puei vese una camioneta de liurason de la pòsta. Ma tèsta vira : omenatges a JacquesTati dins aquest immòble parisenc onte lei floristas colorizan lei flors. Lo rire, l’autoderision, aquesta semblança de libertat m’agradan dins un art mestrejat de cineasta-romancier, l’esperit surfant sus l’èr freg de la feria de setembre. Es an aqueste moment que campaneje en cò de mon collèga. Escota lo radier disc dei Inrocks. Fa lo programator culturau. Ai fòrça enveja de charrar cinèma. Mai que mai de Truffaut. Estudiant Lo Grau aviá contactat la familha de l’autor, sa femna, per realizar un omenatges ai Mistons ambé Bernadette Laffont. A l’epòca totei lei liceans obravan ambé l’òme-camèra Jean Malige, un de Montpelhier qu’aviá filmat lo promier filmet de Truffaut e lo chin de Royal Canin, sariá estat interessant de l’entrevistar per lo documentari. Enveja de charrar d’aquò… Mai perqué Lo Grau aviá agut l’acòrd e perqué lo viratge aviá cabussat ? Cinèma. Cinèma. Enveja de charrar de cinèma. E benlèu de partejar un DVD de Truffaut sus lo radassier. Meis uelhs corron lèu sus la videoteca. E qué vese pas sus sa chaminèia (i a ges d’asard) ? Un libre polit mai polit que non sai ! Negre (granda qualitat de presentacion, lo negre es de bòn gost per parlar cinèma), lei paginas jaunidas presas per leis odors de tenchas e de poussa, categoria tres, leis Edicions Ramsay ! Una belòia!
 Leis edicions Ramsay es un periòd estudiant. Aviáu, me sembla ( me desencusaràs son pas que de remembres imprecis) obrat sus « lo film negre per Gatlif ». Leis edicions Ramsay es evidentament lo libre deis entrevistas Hitchcock – Truffaut. Una referéncia !
Ramsay Poche Cinèma. Leis estudis cinematografics èran ponchuts. M’avián ajudat per estudiar Florian Vernet dins una mestria dedicada ai romans policiers. 


Un estudi comparat ambé l’autor geniau dei policiers e l’univers dau genre. Leis edicions Ramsay fasián de la cultura populara, e doncas dau cinèma, dau film policier, dau film negre, un art seriós, menimós, que s’adreiçavan a una joinessa de gaucha qu’aviá set de cultura. Ara la joinessa es de drecha e a set de blu marina. Caricature. Perdon.
 Bonur dau libre cinematografic deis edicions Ramsay. Lei cofrets DVD existissián pas, nimai lei filmes a gratís dau telecargament illegau ! E doncas un libre que recampava, per l’escrich, la trama romanesca  fasiá mirelha ! Perque la projeccion dei films de Truffaut se ne’n trobava rara, me pivelava de descrubrir una pieda escricha.
 Dubrisse lo tresaur dau filmibritge. Coma Truffaut es un escrivan socitós, cada escenàrio es acompanhat de sa promiera esquissa e de sei nòtas. Es explicatiu, pedagogic. Un libre que fau tornar editar ! Quau saup çò que son leis Edicions Ramsay devengudas ? Se Ramsay Poche Cinèma existís sempre ? Qué fa l’IEO per ne’n crompar lei drechs ?
Crese qu’avèm charrat una ora ò doas sus lo libre, sus Truffaut. Avèm agachat lo mèstre dins un film de Spielberg.



 Lo soleu se fasiá feble dins lei cortinas rojas de l'apartament agradenc.  Alòr siam sortits. La feria d’Agradà comença aquí. Mai es un film de mai.





  

divendres, 13 de setembre del 2013

L'art dau retrach: François Ozon



François Ozon a son univer pròpre. Luenh dau carcan cormerciau dei cadenas de la TNT francesa que tuga son cinèma a pichòt fuòc dins son  quite país, lo cineasta coma un François Truffaut (sa referéncia) contunha de seguir sa dralha. Ansin Jeune et Jolie presentat sus la Croseta au mes de mai reverta per lo nòstre plaser lei tèmas e luòcs e personatges preferits de l’autor : la plaja, la mar, la desirança, lei femnas, l’abséncia, lo fosc sexuau, lei trevas. Mai çò que pertoca dins aquò es l’art dau retrach. La camèra vira, revira a l’entorn de la polida Isabelle, 17 ans. Retrach monstruós," trabalhat" (au sens medecinau) d’una jovença desvariada per lei cambiaments de son còs e de son còr sec.  Coma dins una granda òbra, lo racònte es pas çò important e es pas nimai sa resolucion que nos agrada (se i a resolucion, crese pas que lo realizaire a la pretencion de nos porgir una respònsa). Nani. Çò que nos pertoca es coma François Ozon, amb estile, capita d’impausar son arma dins cada plan, dins un buf sensible (signa la realizacion e l’escenàrio). Pensam a un personatge centrau. Aqueu pichòt fraire, testimòni de l’istòria de sa granda sòrre, es benlèu èu, es benlèu nos. Siam benlèu Ela, aquela jovença perduda dins lei messòrgas deis adults. E finala, coma patissèm totei de «bovarisme »,  « joines e polits » es –ti pas un pauqueton nosautres ? Un film coma un mirau.
L’utilizacion dei cançons de Françoise Hardy sotalinha l’art dau retrach adolescent.  Lo radier tròç sus dei paraulas justas de Michel Berger (C’est moi) porgís de precisions sus la dolor que malauteja au dedins. Coma de la literatura fina fina. 
Film en francés.
Jeune et Jolie es a l'ora d'ara dins lei salas. De mancar pas.