dissabte, 4 d’octubre del 2008

pinturas gregalas



Nafraduras dei Parets per Tam

Quora me passeje dins un país çò que m’agrada es de descubrir lei pinturas que se crean sus de susfácias inocentas. L’asard es un pintre meravilhós que nos ofrís formas, abstraccions e soscadissas. La carrièra es un musèu contemporanèu. S’aprocham un pauc de çò que Glaudia Vialat dèu dire : « Suspòrt/Susfácia » mai sens l’agach de l’artista. Lo pintre, dins ma pausicion, es lo barrutlaire, lo viatjaire. Quora regache a l’entorn de ieu, vese una espectaclosa mostra. A despart de la forma d’una soca, d’una fusta, d’una còrda l’òbra d’art espelis. L’òbra depend alara dau climat, d’una gota de pluèia sus la còca d’un batèu vò d’un rai de solèu que cramèt afichas e papiers despegats sus lei parets d’una eleccion mancada. La cadena rovilhada. La mofa sus lo portau. La bòla d’una mairala oblidada sus lo sòu. Tot aquò fai sens. Siáu una minuta d’aquèu país.

dijous, 2 d’octubre del 2008

L'òbra, per Emili Zola

La derrunada dei pantais de Maodèu

« Fant’ de chichorla ! Se rompt, se fot au sòu ! »
En desgelant, la terra aviá romput la fusta (…) Li aguèt un fracàs, s’ausiguèt leis òs se rompre. E èu, per un gèst d’amor, dubriguèt lei dos braç, au risc d’èstre tugat sota ela. Una segonda, tremolèt, puei s’abat d’un còp, sus la fàcia, copada ai cavilhas, laissant lei pès pegats a la planca. Glaudi s’èra elançat per lo retenir.
« Bogre d’ase ! Te vas faire espotir ! »
Mai tremolant de la veire s’acabar sus lo sòu, Maodèu restava lei mans paradas. E li semblèt li tombar au còu, la recebèt dins son estrencha, sarrèt lei braç dins aquela granda nuditat verja que s’animava coma lo promier desrevelh de la carn. La garganta amorosa s’aplatiguèt còntra son espatla, lei cueissas venguèron batre lei sieunas mentre que la tèsta, destacada, rodava au sòu. La gangassada fuguèt tan ruda que se trobèt emportat, culbutat fins a la paret ; e ; sensa lachar aqueu tròç de femna, demorèt estordit, gisant pròche d’ela."A ! bogre d’ase", tornava dire furiós Glaudi que lo pensava mòrt. Peniblament Maodèu s’agilhonèt e esclatèt dins un senglòt. Dins sa cabussada, s’èra solament t macat la cara. De la sang rajava d'una de sei gautas, se mesclant a sei lagremas.
« A ! Coquin de sòrt ! » « Ajuda-me doncas, bretonejèt, la podèm pas laissar coma aquò ». L’emocion aviá ganhat Glaudi e seis uelhs se banhèron elei tanben, dins sa fraternitat d’artista. S’abrivèt, mai l’esculptaire, après aguer reclamat son ajuda, voliá èstre lo solet d’acampar lei brigas. Lentós, se retbalava a genolh, preniá lei brigas una a una, lei cochava, lei sarrava sus una planca. Lèu, la cara fuguèt entièra un còp de mai, coma aquelei suicidadas d’amor que se son fracassadas dau naut d’un monument e qu’òm tòrna pegar, comicas e lamentablas per lei cargar a la mòrga. Èu, retombat sus lo quieu davant ela, la quitava pas deis uelhs, s’oblidava dins un pivelament nafrat.
D’après Emile Zola, L’œuvre (1886), Folio, Paris, França, 1983.

dilluns, 29 de setembre del 2008